Cinc aforismes de cent, i van trenta
26-. Pere Dot va intoxicar les meves àvies amb les seves creacions més grasses i pèrfides. Totes van perfumar els seus patis amb l’ardor dels seus aromes. Però cap va adelitar-se entre rosers. L’una va estimar fins la bogeria els cactus. L’altra sempre va arrufar el nas amb els seus geranis més escanyolits. Ara bé, la més ferrenya de totes amb la seva tendresa va plantar lliris entre tomaqueres.
27-. Ahir eren aixetes i roses. Avui, qui raspalla identitats que aglevin? Amb franquesa, la garsa no vesteix gaire. Encara més, insisteixo, la sinceritat no és el nostre for.
28-. Un jardí abandonat és una analogia perfecta on les coses no milloren.
29-. Les espines existeixen quan fan el seu fet. Les roses, també.
30-. Una rosa lila convida capvespres. Explica el temps que no visc.
Roses de paper, poesia 
Deixa un comentari