Cinc aforismes de cent, i van quaranta
36-. Si un somni convida somriures, llavors flamegen pètals als vostres llavis. Així comencen enamoraments per si algú se’n recorda.
37-. Em meravella saber que la ciutat de les Roses ha esdevingut el xiste de la ciutat dels capullos. Per cert, la vulgaritat ha fet fortuna.
38-. Roseristes ja no en queden. Però, de carnisseres Déu-n’hi-do. Les millor guarneixen els seus mostradors amb pitxers de roses quan esclaten primaveres. Amb tot no milloren ofertes per la vedella.
39-. Els carrers amb eixides es perden. Però encara testimonien la força de les roses Dot. Detecto aquestes eixides quan arriba la primavera. Les seves aromes no m’enganyen mai. Així, doncs, els símbols també són paisatges que perseveren.
40-. El pessimisme i la mala bava de Mercè Rodoreda mai no m’han enutjat. Expliquen la seva passió per la vida i com aquesta no té cap sentit si no hi ha amor. Allà on es relaciona amb roses, es retrata.
Roses de paper, poesia 
Deixa un comentari