COL VERDA, d’Agustí Vilar

 

A Joan Suñé,     

Els anys de roses, pinassa i aixetes

Ja no tornen. Potser, símbols d’un poble

Pròsper i tafaner, ara, romanços!

Sense delicadeses,resten signes,

Lluny de jardins i tallers,sols delícies,      

Abans que roses, demano col verda. 

 

Copa de cava, amanida verda,

Dues roses, coberts color d’aixetes,

Un plat de col, un raig d’oli, delícies

D’un tall de porc i mongetes del poble.

Estovalles de fil reclamen signes 

Perquè la gent deixi crits i romanços. 

 

Un bon formatge no viu de romanços

Vora els postres. Llavors hi ha llum verda,

Quan la barrila no desfà vells signes

Sobre arrogàncies i olors d’aixetes

I milhomes panxuts riuen al poble,

 Oblidant teques que creixen delícies. 

  

 

Pocs són els qui recorden les delícies

D’una verdura plena de romanços.

De cop, les cuines fan olor de poble,

Quan, a l’hivern, s’escampa la col verda,

Entre portals i callades aixetes,

Només les flaires fan els nostres signes. 

 

Sols l’esforç delibera els nostres signes,

Quan la gent fa safareig i delícies,

Enyorant flaires de totxos i aixetes,

Buscant perfums que encenguin vells romanços,

No cal viure records, queda col verda

Per mantenir fidelitats de poble.  

 

Eixam de petulàncies fan poble,

Quan la gent fa disseny amb els seus signes

 I ases, ignoren la rara col verda,

Que, encara a taula, cultiva delícies,

Íntimes vermellors, sense romanços,

Fins i tot al carrer de les Aixetes.

  

 

Un manat de col verda fa delícies,

Quan no ragen aixetes en un poble,

 On els signes ja no fan vells romanços.

 

Read Full Post »

CONFIDÈNCIES ENMIG D’UN PAISATGE

Cinc aforismes de cent, i van quaranta

 

36-. Si un somni convida somriures, llavors flamegen pètals als vostres llavis. Així comencen enamoraments per si algú se’n recorda.

37-. Em meravella saber que la ciutat de les Roses ha esdevingut el xiste de la ciutat dels capullos. Per cert, la vulgaritat ha fet fortuna.

 38-. Roseristes ja no en queden. Però, de carnisseres Déu-n’hi-do. Les millor guarneixen els seus mostradors amb pitxers de roses quan esclaten primaveres. Amb tot no milloren ofertes per la vedella.

 39-. Els carrers amb eixides es perden. Però encara testimonien la força de les roses Dot. Detecto aquestes eixides quan arriba la primavera. Les seves aromes no m’enganyen mai. Així, doncs, els símbols també són paisatges que perseveren.

40-. El pessimisme i la mala bava de Mercè Rodoreda mai no m’han enutjat. Expliquen la seva passió per la vida i com aquesta no té cap sentit si no hi ha amor. Allà on es relaciona amb roses, es retrata.

Read Full Post »

CONFIDÈNCIES ENMIG D’UN PAISATGE

Cinc aforismes de cent, i van trenta cinc

Rosa GALATY, S. Dot, 1978

31-. Me’n malfio de les roses taronges. Indiquen luxúries solitàries, elegàncies que no salpiquen ningú

 32-. El bonic convenient sempre atrapa el color rosa. Com és que aquesta història no passa entre les roses d’aquesta pigmentació?

 33-. Les roses verdes ja no les he vistes. Tot just me les assenyalen, ja no saben explicar-me-les. En unes altres paraules, qui no creu en el seu ofici, no troba mai paraules adequades.

 34-. Les roses blanques són pures perquè no flairen.

35-. Si teniu una son d’embriacs, demaneu un coixí de pètals. Potser així suavitzeu la vostra embranzida.

Read Full Post »

V Confidències enmig d’un paisatge, cent aforismes de l’Agustí Vilar

Cinc aforismes de cent, i van vint-i-cinc

Parc Torreblanca

21-. Empipa quan imitem el dia de la rosa.

 22-. El tacte escolta, el gust ensuma, el nas veu, l’orella tasta i les roses atrapen. Aneu amb compte entre deformacions de disques.

 23-. Els desodorants augmenten soledats. Per tant, els cossos han d’acostumar-se a l’alquímia dels jardins.

 24-. A hores d’ara, ni tan sols els poetes es posen una rosa al trau. Hi ha excepcions llegendàries. Per exemple, el dandisme ensucrat d’en Carner, l’abundant pilositat de Ventura i Gassol o l’inoblidable corbatí d’en Folch i Torres.

 25-. Els detalls estimulen els compromisos. Que jo sàpiga, tothom distingeix la roja frescor d’una síndria d’una rosa color de sang vellutada. Així, doncs, no totes  les pureses dels colors menen cap a la simplicitat.

Read Full Post »

IV Confidències enmig d’un paisatge, cent aforismes de l’Agustí Vilar

cinc aforismes de cent, i van vint.

Pati de les cavallerisses, Palau Falguera . M. Plana

16-. Un pitxer amb unes quantes roses sovint vessa emocions. En canvi,un anell o un braçalet les guarden.

17-. Sovint un ram de roses costa un parell de cubates. Intenteu-ho.

18-. Els grocs ataronjats de les roses no m’entusiasmen. La puresa del color demana simplicitat. 

 19-. Graham Greene va dir que les cases són les seves persones. En canvi, les cambres viuen del seus gerros amb vida vegetal ordinària, no pas dels seus mobles. Consideraria que l’assumpte s’eleva si la cambra penja alguna aquarel·la de Manel Plana.

20-. Qui s’acostuma amb jardins, conviu perfectament amb flaires de cossos humans. Pel cap baix, els desodorants sempre desorienten.

Read Full Post »

III Confidències enmig d’un paisatge, cent aforismes de l’Agustí Vilar

cinc aforismes de cent, i van quinze

11-. Enamorats i amants busquen la llum de les roses naturals, aquesta innocència que tant costa retrobar. En canvi,  els qui estimen sense la companyia que frisen, no troben aquesta llum. Vet aquí perquè s’amaguen en la fosca de les roses roges.

roses vermelles

  12-. Només s’estima la puresa quan sadolla la impuresa. O senzillament quan fastigueja. Ara bé, les roses blanques de Ronsard expliquen sempre cortesies, no pas sinceritats. En unes altres paraules, la gent gran quan estima, tasta tothora fragilitats.

13-. De vegades mastego fulles de roses. Deixen en la boca una frescor amarga com la xocolata creant un desig. 

14-. Quan Alfons XIII concedeix el títol de ciutat al nostre rodal, les roses en tenen bastant la culpa. Llavors Pere Dot és al cim de la seva tasca creadora. En canvi, crec sincerament, que mai no hem estat una ciutat perquè falten bandades de floristes.

15-. La vida sempre ronda floristeries, no pas joieries. Vet aquí per què hi ha garses al meu poble. 

Read Full Post »

II Confidències enmig d’un paisatge, cent aforismes de l’Agustí Vilar

La lascívia de les roses grogues ens avergonyeix

cinc aforismes, i son deu de cent.

6-. La lascívia de les roses grogues ens avergonyeix. Vet aquí la seva feina.

7-. La carn vol la carn, va dir matusserament Ausiàs March. El poeta no mira prim quan el devora la passió. En canvi les roses volen primaveres. Els qui es creuen que això és un desig,  s’equivoquen.

8-. La feina de les flors és la germinació, no pas la contemplació. Qui millor ho saben, son les persones cegues.?

9-. El matís del vermell i el porpra d’una rosa és la intensitat amb què una persona s’hi capfica. Fins i tot en les preferències i gustos més inconscients, el color sovint delata els nostres estats d’ànim. Així totes les explosions del roig expliquen com vivim en la intimitat.

10-. Les roses naturals, grasses i agira-solades del mestre Dot sovint enutgen per la seva proporció. Però tenen una virtut que la resta de les roses del planeta no ostenten. És a dir, ningú no treballa l’ardor dels seus perfums com el nostre santfeliuenc universal.

Read Full Post »