A Joan Suñé,
Els anys de roses, pinassa i aixetes
Ja no tornen. Potser, símbols d’un poble
Pròsper i tafaner, ara, romanços!
Sense delicadeses,resten signes,
Lluny de jardins i tallers,sols delícies,
Abans que roses, demano col verda.
Copa de cava, amanida verda,
Dues roses, coberts color d’aixetes,
Un plat de col, un raig d’oli, delícies
D’un tall de porc i mongetes del poble.
Estovalles de fil reclamen signes
Perquè la gent deixi crits i romanços.
Un bon formatge no viu de romanços
Vora els postres. Llavors hi ha llum verda,
Quan la barrila no desfà vells signes
Sobre arrogàncies i olors d’aixetes
I milhomes panxuts riuen al poble,
Oblidant teques que creixen delícies.
Pocs són els qui recorden les delícies
D’una verdura plena de romanços.
De cop, les cuines fan olor de poble,
Quan, a l’hivern, s’escampa la col verda,
Entre portals i callades aixetes,
Només les flaires fan els nostres signes.
Sols l’esforç delibera els nostres signes,
Quan la gent fa safareig i delícies,
Enyorant flaires de totxos i aixetes,
Buscant perfums que encenguin vells romanços,
No cal viure records, queda col verda
Per mantenir fidelitats de poble.
Eixam de petulàncies fan poble,
Quan la gent fa disseny amb els seus signes
I ases, ignoren la rara col verda,
Que, encara a taula, cultiva delícies,
Íntimes vermellors, sense romanços,
Fins i tot al carrer de les Aixetes.
Un manat de col verda fa delícies,
Quan no ragen aixetes en un poble,
On els signes ja no fan vells romanços.