Sota l’arbreda dels pins, sento espines
Però, busco amb afany, càlides roses
Entre les ombres d’aquesta pinassa.
Fa dies que, dedins meu, grans fogueres
Del meu desig, abrusen aquest cel
On les meves mirades senten garses.
La gent d’aquest rodal, amb ulls de garses,
Canten tothora sagetes i espines,
Per places i avingudes sense cel,
Ni pietat fan per les nostres roses.
Amb tot, díscol i amarg, encenc fogueres
Perquè fumegi menuda pinassa.
Al meu jardí, catifes de pinassa,
Sotgen murmuris de fètides garses
I, amb muntanyes de fulles, faig fogueres
On cremo fel, invectives i espines.
Però, guardo el rodal, on velles roses
Esperen taciturnes, el meu cel.
Tot i que no puc tastar aquest cel,
Sí que trepitjo sentors de pinassa,
En tardorals tertúlies de roses
I, entre xiscles i esgarips prou garses,
A poc a poc, plego àvides espines
On el temps, fa rialles i fogueres.
En acabar l’estiu, tornen fogueres
mentre cauen les fulles, sota un cel
Molt prim,i crema funestes espines
Enmig d’una tendríssima pinassa
I Espetecs d’ales que rondinen garses,
Buscant frenètiques, furtives roses.
Sento que som la ciutat de les Roses,
No solament, vanitat de fogueres
Enmig de furiosos becs de garses
Quan, primavera endins, enlluerna el cel
I les meves passeres fan pinassa
Perquè l’oblit llenci llargues espines.
Un tou de cel perfila prou pinassa
Vora garses que esperen grans fogueres,
On breus espines, granen fondes roses.
Anuncis
