V Confidències enmig d’un paisatge, cent aforismes de l’Agustí Vilar

Cinc aforismes de cent, i van vint-i-cinc

Parc Torreblanca

21-. Empipa quan imitem el dia de la rosa.

 22-. El tacte escolta, el gust ensuma, el nas veu, l’orella tasta i les roses atrapen. Aneu amb compte entre deformacions de disques.

 23-. Els desodorants augmenten soledats. Per tant, els cossos han d’acostumar-se a l’alquímia dels jardins.

 24-. A hores d’ara, ni tan sols els poetes es posen una rosa al trau. Hi ha excepcions llegendàries. Per exemple, el dandisme ensucrat d’en Carner, l’abundant pilositat de Ventura i Gassol o l’inoblidable corbatí d’en Folch i Torres.

 25-. Els detalls estimulen els compromisos. Que jo sàpiga, tothom distingeix la roja frescor d’una síndria d’una rosa color de sang vellutada. Així, doncs, no totes  les pureses dels colors menen cap a la simplicitat.

IV Confidències enmig d’un paisatge, cent aforismes de l’Agustí Vilar

cinc aforismes de cent, i van vint.

Pati de les cavallerisses, Palau Falguera . M. Plana

16-. Un pitxer amb unes quantes roses sovint vessa emocions. En canvi,un anell o un braçalet les guarden.

17-. Sovint un ram de roses costa un parell de cubates. Intenteu-ho.

18-. Els grocs ataronjats de les roses no m’entusiasmen. La puresa del color demana simplicitat. 

 19-. Graham Greene va dir que les cases són les seves persones. En canvi, les cambres viuen del seus gerros amb vida vegetal ordinària, no pas dels seus mobles. Consideraria que l’assumpte s’eleva si la cambra penja alguna aquarel·la de Manel Plana.

20-. Qui s’acostuma amb jardins, conviu perfectament amb flaires de cossos humans. Pel cap baix, els desodorants sempre desorienten.

III Confidències enmig d’un paisatge, cent aforismes de l’Agustí Vilar

cinc aforismes de cent, i van quinze

11-. Enamorats i amants busquen la llum de les roses naturals, aquesta innocència que tant costa retrobar. En canvi,  els qui estimen sense la companyia que frisen, no troben aquesta llum. Vet aquí perquè s’amaguen en la fosca de les roses roges.

roses vermelles

  12-. Només s’estima la puresa quan sadolla la impuresa. O senzillament quan fastigueja. Ara bé, les roses blanques de Ronsard expliquen sempre cortesies, no pas sinceritats. En unes altres paraules, la gent gran quan estima, tasta tothora fragilitats.

13-. De vegades mastego fulles de roses. Deixen en la boca una frescor amarga com la xocolata creant un desig. 

14-. Quan Alfons XIII concedeix el títol de ciutat al nostre rodal, les roses en tenen bastant la culpa. Llavors Pere Dot és al cim de la seva tasca creadora. En canvi, crec sincerament, que mai no hem estat una ciutat perquè falten bandades de floristes.

15-. La vida sempre ronda floristeries, no pas joieries. Vet aquí per què hi ha garses al meu poble. 

II Confidències enmig d’un paisatge, cent aforismes de l’Agustí Vilar

La lascívia de les roses grogues ens avergonyeix

cinc aforismes, i son deu de cent.

6-. La lascívia de les roses grogues ens avergonyeix. Vet aquí la seva feina.

7-. La carn vol la carn, va dir matusserament Ausiàs March. El poeta no mira prim quan el devora la passió. En canvi les roses volen primaveres. Els qui es creuen que això és un desig,  s’equivoquen.

8-. La feina de les flors és la germinació, no pas la contemplació. Qui millor ho saben, son les persones cegues.?

9-. El matís del vermell i el porpra d’una rosa és la intensitat amb què una persona s’hi capfica. Fins i tot en les preferències i gustos més inconscients, el color sovint delata els nostres estats d’ànim. Així totes les explosions del roig expliquen com vivim en la intimitat.

10-. Les roses naturals, grasses i agira-solades del mestre Dot sovint enutgen per la seva proporció. Però tenen una virtut que la resta de les roses del planeta no ostenten. És a dir, ningú no treballa l’ardor dels seus perfums com el nostre santfeliuenc universal.

EL POEMA, Potser si…

Una rosa?

Poca cosa.

Si voleu, una flor més

que ha deixat de ser poncella,

obre el calze, s’ esbadella,

i és desfullarà després.

Una rosa!

Poca cosa?

Potser si… parlant en prosa.

 Martí Dot

sobre el poema

No coneixem la data del poema, que hem tret del primer recull de la seva obra poètica  publicada pòstumament a l’abril de 1973.

Pensem que en aquest poema Martí Dot, expressa amb un joc de paraules i   d’interrogants, la importància de la rosa, que va més enllà de la prosa per poder copsar-ne el seu autèntic sentit i valor. Sense esmentar-ho l’autor es refereix a la poesia, a la mirada del poeta, que pot veure i sentir en la rosa, moltes altres coses,  més enllà  de la descripció física, de l’itinerari existencial “d’una flor més”. La rosa és  per als poetes el símbol de la bellesa,  de l’amor, de la contemplació, del valor etern d’allò que és efímer…. Al final el poeta exclama i es pregunta:  “Una rosa!/Poca cosa?/Potser si….parlant en prosa””.  L’àmbit per descriure i cantar la rosa, i aprendre’n els seus autèntics valors,  correspon als dominis de la poesia.

llegir més: MartÍ Dot i Parellada

...i és desfullarà després.

 

Voldria que el perfum de blanca rosa

 

Rosa Leveroni

Voldria que el perfum de blanca rosa
Ofegués la luxúria d’aquell nard.
Voldria que el meu cor que ja no gosa,
per l’amor no cregués que és massa tard.
Una vela, només, i una atzavara;
un mar ben blau i una blavor de cel;
una joia callada i ben avara, i l’aquietament de tot anhel.

ROSA LEVERONI

Confidències enmig d’un paisatge, cent aforismes de l’Agustí Vilar

una rosa, poca cosa

Una rosa,
poca cosa.
Potser sí,
Parlant en prosa.

Martí Dot

cinc aforismes de cent

1-. El nom de la flor m’encén. Quan l’anomeno, m’assossego. Pero pocs escuren el seu entorn.

2-. Al capdavall, les roses blanques sempre inauguren.

3-. Tinc el privilegi d’haver vist la rosa blava d’en Pere Dot. Així s’explica la meva gent. Sovint,inhòspita, de vegades, sorprenent. Queda la seva porfídia i la seva tenacitat.

4-. Les roses per ser perfectes, només cal que siguin comestibles. Aquí Pla patina deliciosament. El meu rodal encara fa uns bròquils i unes prunes que anuncien el Paradís.

5-. Les roses porpra intensifiquen devocions. Tot i així la sensualitat empetiteix belleses. Indiscutiblement, tots els matisos del vermell plantegen sinceritats que batallen passions.