Feeds:
Entrades
Comentaris

Pavelló 1 ,   FLORS MÁS LLUÍ

XÀFEC. enr 2013 jgu

Xàfec

Gotes, gotes, pluja espessa;

jocs de boire als fanals;

ball de fulles dalt dels arbres;

Xip-xap de peus als aiguals…

Sento la roba mullada;

els cabells, regalimant

fils d’aigua sobre les galtes,

talment com si anés plorant.

Res de plors, que tot és gresca!

No hi ha llàgrimes ni dol!

Són entremeliadures

de les vacances del sol.

Joana Raspall

           

Pavelló 2,   MARTA MAJÓ FLORS

BOMBOLLES I PAPALLONES.

BOMBOLLES I PAPALLONES.

 

BOMBOLLES

Vine a fer bombolles,
que tinc un tassó
ple d’aigua i sabó.

Mira com voleien
i brillen al sol
tot fent tornassol!

Si la més bonica
proves d’agafar,
se’t fon a la mà…

I et quedes en dubte
de si l’has bufat
o ho has somniat!

LA PAPALLONA

Si ve una papallona
jo no l’agafaré
que voli, que voli
al cel s’hi està més bé.

Les flors com cada dia
voldran fer-li un petó.
Que hi vagi, que hi vagi
que l’ompliran d’olor

Joana Raspall

 

 

Pavelló 3 ,  AMICS D E LES ROSES  

ROSES, ENR, 2013, JGU                                                         

     ROSES

Al llit tinc llençols

estampats de roses;

roses mentideres

que no fan olor.

M’adormo evocant

belles primaveres

i els somnis se m’omplen

de llum i color.

                                    Joana Raspall

Pavelló 4 , FLORS SENKA

 RAMS, ENR2013,   

RAMS

M’agraden els rams de flors barrejades

on no predominen classe ni color,

perquè sempre hi trobo, gairebé amagades,

branques o floretes sense cap olor.

Senzilles, discretes, no són vanitoses;

sense elles no fóra el ram tan polit;

omplen les mancances, completen les formes,

sostenen les tiges que s’han afeblit;

fan reposar els ulls de magnificències

com les de l’orquídia, la rosa, el clavell…,

són com el socors de la terra mare

que sosté la vida al mateix nivell.

Branques o floretes d’un matoll o d’arbre

fan com si no hi fossin, però sort que hi són,

ben fermes i útils, per donar equilibri

a les riques toies que són com un món.

                                           Joana Raspall

Sala dels Vanos , ROSA VALLS FORMACIÓ

LA ROSA , ENR2013, JGU 

LA ROSA

La rosa

té un batec de cosa viva

que forma part

del nostre propi alè,

i quan l’abril

encara no ens arriba

ens enyorem,

i no sabem per què.

                                Joana Raspall

 

Sala dels vents, ROSA VALLS FORMACIÓ

 PRIMAVERA, ENR2013, JGU

PRIMAVERA

L’aire passa de puntetes

sobre el cor fresc del jardí.

La tarda és daurada I dolça.

Quina pau, entre les roses!

Quina inquietud, en mi!

                    Joana Raspall

Saló dels Àustria,  ROSA VALLS FORMACIÓ

PAUSA,  ENR2013, JGU

PAUSA

Cor meu, reposa,

I deixa que el silenci

Als sentits torni

El nom de cada cosa.

Vull dir “rosa” a la rosa.

                                Joana Raspall

Escala terrassa de la fontEndreça ,  ENR2013, JGU

Endreça

Als nois i noies amics

Pujaré al cel blau

a collir paraules

per una escaleta

tallada en el vent.

És, cada graó,

un manyoc de boira;

a cada replà

hi brilla un estel.

Els cants dels ocells

hi fan de barana;

aromes de flors

hi posen dosser.

Espereu-me a baix:

tornaré amb les mans

curulles de somnis,

i us els donaré.

                             Joana Raspall

Pavelló de concursos.

El brollador ,  ENR2013, JGU

EL BROLLADOR

En un màgic jardí

hi ha un brollador que parla.

Cada gota sap dir

a qui vol escoltar-la

la més dolça paraula

que mai s’hagi sentit.

Quins diàlegs entaula

al jardí, cada nit!

Quan veu plorar un estel

o una flor, amb rondalles

fa que somrigui el cel

i acabin les ploralles.

Un rossinyol no gosa

parlar-li; fascinat,

refila amb veu comosa

prop del llot argentat;

voldria dir amoretes

i només sap cantar!

On troben, els poetes,

els mots d’enamorar?

El brollador rumia…

no sap cap mot tan bell,

tan ple de poesia,

com el cant de l’ocell!

                       Joana Raspall

joana marianao. 2012 JGU IMG_1992

La rosa

Per fer duradora la gràcia al
jardí,
atura la mà!
No cullis la rosa!
La que ara es desclosa
mai més pot florir.

Joana Raspall

                                                                                                                               

 

A Joan Suñé,     

Els anys de roses, pinassa i aixetes

Ja no tornen. Potser, símbols d’un poble

Pròsper i tafaner, ara, romanços!

Sense delicadeses,resten signes,

Lluny de jardins i tallers,sols delícies,      

Abans que roses, demano col verda. 

 

Copa de cava, amanida verda,

Dues roses, coberts color d’aixetes,

Un plat de col, un raig d’oli, delícies

D’un tall de porc i mongetes del poble.

Estovalles de fil reclamen signes 

Perquè la gent deixi crits i romanços. 

 

Un bon formatge no viu de romanços

Vora els postres. Llavors hi ha llum verda,

Quan la barrila no desfà vells signes

Sobre arrogàncies i olors d’aixetes

I milhomes panxuts riuen al poble,

 Oblidant teques que creixen delícies. 

  

 

Pocs són els qui recorden les delícies

D’una verdura plena de romanços.

De cop, les cuines fan olor de poble,

Quan, a l’hivern, s’escampa la col verda,

Entre portals i callades aixetes,

Només les flaires fan els nostres signes. 

 

Sols l’esforç delibera els nostres signes,

Quan la gent fa safareig i delícies,

Enyorant flaires de totxos i aixetes,

Buscant perfums que encenguin vells romanços,

No cal viure records, queda col verda

Per mantenir fidelitats de poble.  

 

Eixam de petulàncies fan poble,

Quan la gent fa disseny amb els seus signes

 I ases, ignoren la rara col verda,

Que, encara a taula, cultiva delícies,

Íntimes vermellors, sense romanços,

Fins i tot al carrer de les Aixetes.

  

 

Un manat de col verda fa delícies,

Quan no ragen aixetes en un poble,

 On els signes ja no fan vells romanços.

 

 

Per a Joana Raspall,

Sota l’arbreda dels pins, sento espines

Però, busco  amb afany, càlides roses

Entre les ombres d’aquesta pinassa.

Fa dies que, dedins meu, grans fogueres

Del meu desig, abrusen aquest cel

On les meves mirades senten garses.

 

La gent d’aquest rodal, amb ulls de garses,

Canten tothora sagetes i espines,

Per places i avingudes sense cel,

Ni pietat fan per les nostres roses.

Amb tot, díscol i amarg, encenc fogueres

Perquè fumegi menuda pinassa.

 

Al meu jardí, catifes de pinassa,

Sotgen murmuris de fètides garses

I, amb muntanyes de fulles, faig fogueres

On cremo fel, invectives i espines.

Però, guardo el rodal, on velles roses

Esperen taciturnes, el meu cel.

 

Tot i que no puc tastar aquest cel,

Sí que trepitjo sentors de pinassa, 

  En tardorals tertúlies de roses

I, entre xiscles i esgarips prou garses,

A poc a poc, plego àvides espines

On el temps, fa rialles i fogueres.

 

En acabar l’estiu, tornen fogueres

mentre cauen les fulles, sota un cel

Molt prim,i crema funestes espines

 Enmig d’una tendríssima pinassa

I Espetecs d’ales que rondinen garses,

 Buscant frenètiques, furtives roses.

 

Sento que som la ciutat de les Roses,

No solament, vanitat de fogueres

Enmig de furiosos becs de garses

Quan, primavera endins, enlluerna el cel

  I les meves passeres fan pinassa

Perquè l’oblit llenci llargues espines.

 

Un tou de cel perfila prou pinassa

Vora garses que esperen grans fogueres,

On breus espines, granen fondes roses.  

Cinc aforismes de cent, i van quaranta

 

36-. Si un somni convida somriures, llavors flamegen pètals als vostres llavis. Així comencen enamoraments per si algú se’n recorda.

37-. Em meravella saber que la ciutat de les Roses ha esdevingut el xiste de la ciutat dels capullos. Per cert, la vulgaritat ha fet fortuna.

 38-. Roseristes ja no en queden. Però, de carnisseres Déu-n’hi-do. Les millor guarneixen els seus mostradors amb pitxers de roses quan esclaten primaveres. Amb tot no milloren ofertes per la vedella.

 39-. Els carrers amb eixides es perden. Però encara testimonien la força de les roses Dot. Detecto aquestes eixides quan arriba la primavera. Les seves aromes no m’enganyen mai. Així, doncs, els símbols també són paisatges que perseveren.

40-. El pessimisme i la mala bava de Mercè Rodoreda mai no m’han enutjat. Expliquen la seva passió per la vida i com aquesta no té cap sentit si no hi ha amor. Allà on es relaciona amb roses, es retrata.

Cinc aforismes de cent, i van trenta cinc

Rosa GALATY, S. Dot, 1978

31-. Me’n malfio de les roses taronges. Indiquen luxúries solitàries, elegàncies que no salpiquen ningú

 32-. El bonic convenient sempre atrapa el color rosa. Com és que aquesta història no passa entre les roses d’aquesta pigmentació?

 33-. Les roses verdes ja no les he vistes. Tot just me les assenyalen, ja no saben explicar-me-les. En unes altres paraules, qui no creu en el seu ofici, no troba mai paraules adequades.

 34-. Les roses blanques són pures perquè no flairen.

35-. Si teniu una son d’embriacs, demaneu un coixí de pètals. Potser així suavitzeu la vostra embranzida.

Cinc aforismes de cent, i van trenta

26-. Pere Dot va intoxicar les meves àvies amb les seves creacions més grasses i pèrfides. Totes van perfumar els seus patis amb l’ardor dels seus aromes. Però cap va adelitar-se entre rosers. L’una va estimar fins la bogeria els cactus. L’altra sempre va arrufar el nas amb els seus geranis més escanyolits. Ara bé, la més ferrenya de totes amb la seva tendresa va plantar lliris entre tomaqueres.

27-. Ahir eren aixetes i roses. Avui, qui raspalla identitats que aglevin? Amb franquesa, la garsa no vesteix gaire. Encara més, insisteixo, la sinceritat no és el nostre for.

28-. Un jardí abandonat és una analogia perfecta on les coses no milloren.

29-. Les espines existeixen quan fan el seu fet. Les roses, també.

30-. Una rosa lila convida capvespres. Explica el temps que no visc.

 

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.